Comentari de "Cadira"

CADIRA

(Model de comentari de text per al Diccionari per a ociosos)

[INTRODUCCIÓ QUE NO CAL FER ALS COMENTARIS]

Aquest text, titulat «Cadira», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari Filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, l'entreteniment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits.

El fragment pertany a l’àmbit literari, com ho demostren els diferents recursos que hi ha al llarg del text i que veurem més endavant. Concretament, cal encabir-lo dins de l’assaig, un gènere caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’expositiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu indubtable del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus de text.

El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà l’autor el seu pensament. Per a fer-ho, Fuster utilitza substantius clau, en aquest cas, «Cadira». L’interés per temes diversos, per qüestions generals que afecten i preocupen les persones, és l’objectiu real de Fuster. Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga la cadira i la seua tímida evolució, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, una concepció de la vida lliure de patiment.

«Cadira» es presenta en tres paràgrafs. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara:

o                La introducció aniria des de «La constatació és fàcil de fer...» fins a «...a tot allò que feia referència al seu confort més immediat». En aquesta part, Fuster introdueix el tema de què parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al confort.

o                L’argumentació ocupa el gros del text, des de «No es tracta solament de cadires...» fins a «un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la». Ací, Fuster raona amb arguments i contraarguments l’escassa evolució de les cadires al llarg de la història, una prova que la idea de confort és més prompte moderna.

o                Per últim, la conclusió del text va des de «No vull exagerar...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que la societat ha canviat. La incomoditat, que abans era considerada un element de vida virtuosa, ha donat pas a una preocupació pel confort.

Podem afegir que «Cadira» segueix una estructura enquadrada, ja que la idea que s’esbossa a l’inici: «L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses –mitologia, metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.–, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat», es recupera al final del text: «Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser –n’estic segur– per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més coses».

Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent: utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució del pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix.

[Els vostres resums han de ser una mica més extensos que el model oferit.]

«Cadira», en tant que text assagístic, mostra un punt de vista personal i pretén persuadir el lector, per això presenta una sèrie de característiques de llenguatge i d’estil que comentarem a continuació.

El text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de l’oralitat («culs plans», «es tracta de l’ou de Colom»). Hi veiem un text molt modalitzat, en el qual apareixen molts díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «torno a dir-ho» (l. 27), «si se’m permet el mot» (l. 28); però també en primera persona del plural, «Ens hi ratificaríem» (l. 2), «podem creure» (l. 19), «els nostres avantpassats». L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències directes al lector: «La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector». Mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.

Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús de verbs performatius (creure, dir), de demostratius (aquestes latituds) i d’un gran nombre de substantius valoratius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència, sacrifici). A més, també hi ha adverbis de manera (afectuosament i discreta- ment) i quantificadors (moltíssimes, massa, més...).

Una vegada analitzat el text «Cadira», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) aprofita els detalls de la vida quotidiana per a reflexionar sobre el pensament humà i la concepció de la vida en un sentit més transcendental.