Comentari de "Cadira"
CADIRA
(Model de comentari de text per
al Diccionari per a ociosos)
[INTRODUCCIÓ QUE NO CAL FER
ALS COMENTARIS]
Aquest text, titulat
«Cadira», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, de Joan
Fuster, publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del
Diccionari Filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades
alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa:
n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines.
Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·lectual,
la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també
de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació
artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de
l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir,
l'entreteniment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari
per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig
deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la
personalitat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va
construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel
que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus
escrits.
El fragment pertany a
l’àmbit literari, com ho demostren els diferents recursos que hi
ha al llarg del text i que veurem més endavant. Concretament, cal encabir-lo
dins de l’assaig, un gènere caracteritzat perquè
s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual
argumentativa, disfressada d’expositiva a partir de l’enunciació inicial de la
tesi. L’objectiu indubtable del conjunt del text és mostrar
la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa
amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé
científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest
tipus de text.
El títol del
text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari,
és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà l’autor el
seu pensament. Per a fer-ho, Fuster utilitza substantius clau, en aquest cas,
«Cadira». L’interés per temes diversos, per qüestions generals que afecten i
preocupen les persones, és l’objectiu real de Fuster. Per tant, encara que
inicialment el tema principal del text siga la cadira i
la seua tímida evolució, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la
humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg
dels segles. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un
segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és
ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la
llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, una concepció de la
vida lliure de patiment.
«Cadira» es presenta
en tres paràgrafs. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa
clara:
o
La introducció aniria
des de «La constatació és fàcil de fer...» fins a «...a tot allò que feia
referència al seu confort més immediat». En aquesta part, Fuster introdueix el
tema de què parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al
confort.
o
L’argumentació ocupa
el gros del text, des de «No es tracta solament de cadires...» fins a «un
vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la». Ací, Fuster raona
amb arguments i contraarguments l’escassa evolució de les cadires al llarg de
la història, una prova que la idea de confort és més prompte moderna.
o
Per últim, la
conclusió del text va des de «No vull exagerar...» fins al final del text.
L’autor arriba a la conclusió que la societat ha canviat. La incomoditat, que
abans era considerada un element de vida virtuosa, ha donat pas a una
preocupació pel confort.
Podem afegir que
«Cadira» segueix una estructura enquadrada, ja que la idea que s’esbossa a
l’inici: «L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses –mitologia,
metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.–, ha mostrat al llarg dels
segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al
seu confort més immediat», es recupera al final del text: «Tradicionalment, la
virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi,
l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada
com una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser
–n’estic segur– per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més
coses».
Una vegada analitzada
l’estructura, podem resumir el text de la manera següent:
utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució
del pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat
de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix.
[Els vostres
resums han de ser una mica més extensos que el model oferit.]
«Cadira», en tant que
text assagístic, mostra un punt de vista personal i pretén persuadir el lector,
per això presenta una sèrie de característiques de llenguatge i d’estil que
comentarem a continuació.
El text està escrit
en un registre estàndard amb elements propis de
l’oralitat («culs plans», «es tracta de l’ou de Colom»). Hi veiem un text
molt modalitzat, en el qual apareixen molts díctics que
denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona
del singular, «torno a dir-ho» (l. 27), «si se’m permet el mot» (l. 28); però
també en primera persona del plural, «Ens hi ratificaríem» (l. 2), «podem
creure» (l. 19), «els nostres avantpassats». L’ús d’aquests díctics ens
indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les
referències directes al lector: «La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el
lector». Mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible
el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a
convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.
Uns altres elements
que mostren la modalització del text són l’ús de verbs performatius (creure,
dir), de demostratius (aquestes latituds) i d’un gran nombre de substantius
valoratius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència,
sacrifici). A més, també hi ha adverbis de manera (afectuosament i discreta-
ment) i quantificadors (moltíssimes, massa, més...).
Una vegada analitzat
el text «Cadira», podem concloure que es tracta d’un
exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig
i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) aprofita els detalls
de la vida quotidiana per a reflexionar sobre el pensament humà i la concepció
de la vida en un sentit més transcendental.
